El món es va aturar

Micronovel.la de realisme fantàstic.

Albert Cardona, 9 de juliol de 2002.

Fa uns dies el món es va aturar. Ningú se n'adonà i seguiren fent la seva, com sempre, com si res no hagués canviat. Fa uns dies el món es va aturar per a tots menys per a mi, que sóc el narrador.

Els nens seguiren anant a escola cada matí sens falta -i amb el retard habitual, un retard d'aquells que ja són part de la rutina. Els pares entraven a la feina -"bon dia senyor conserge", "bon dia senyor treballador"- i les mares entraven a la feina -"bon dia senyor conserge", "bon dia senyora treballadora". Més tard, els pares i les mares sortien de la feina, com de costum.

Fa uns dies el món es va aturar perquè tot deixà de tenir sentit. Inesperadament el món continuà funcionant però sense el sentit. Com si un autobús sense passatgers continués el seu trajecte, aturant-se a cada parada i obrint la porta cada vegada -i tancant-la-, encara que ningú no ho demanés ni hi hagués ningú a la parada. Els gossos bordaven als vianants. Els vianants somiaven amb les cintes transportadores d'aquell aeroport on van ser de petits -a l'estranger, és clar- i on ho miraven tot amb els ulls ben oberts. Els ulls, també és ben clar, seguient veient-hi clar, és clar, i anaven dient als peus "ara a la dreta, ara l'esquerra". La dreta i l'esquerra seguient essent a la dreta i l'esquerra respectivament, com sempre havien sigut. Fa uns dies el món perdé el sentit en un descuit però tot seguia igual. La inèrcia devia ser brutal, em pregunto el narrador -és a dir, jo- perque el moliner seguís manxant el molí sense aire que manxar.

"Hauré de fer-los organitzar un partit de futbol extraordinari" -em vaig dir el narrador- " a veure si tornen a trobar el sentit". Que ningú digui que no he fet tot el possible perquè, fa uns dies, el món es va aturar i ningú se n'adonà.