Ocell de foc

Micronovel.la de ciencia ficció.

Albert Cardona, 8 de setembre de 2002.

Un dia llarg de feina. Un moment; els vidres em deixen veure el sol de l'oest que s'envà. Atravesso l'espai mental i sóc allí, a uns metres sobre els cotxes, aturat, congelat, embadalit pels rajos ataronjats i porpra. Queda només un quart de disc perque Apol.lo es mulli els dits. És el moment. Les ales m'esclaten els vestits i m'alliberen de la meva feblesa; pels braços, em corre l'esgarrifança del moment. Aquest. Copso el poder. Tot d'una, el meu cos perd la idea d'unitat separada de l'entorn gasós; la meva pell és en contacte amb el món i ara ho sap.

Em bateguen les ales!

Esgarrapo la lluna d'un cotxe passiu a la meva transformació; tot aquests temps que queia i no me n'adonava, embadalit amb el desenvolupament de la forma.

Em bateguen les ales!

Remunto el vol i parteixo la lentitud del crepuscle amb un crit desmesurat. Resoni la meva veu supersònica! Convertit en una bèstia rectilínia, m'esvero vers el sol ponent en la llunyania. Els paisatges són paisatges, els núvols són núvols, la llum em cega en tots els tons del foc.

Ja no em queda potència: sóc.