Níurula i la bossa d'escombraries

Micronovel.la de ciencia ficció.

Albert Cardona, 24 de setembre de 2002.

Ho havia vist fer a la mare. Quan la bossa era plena, la treia, la lligava i en posava una de nova. Aquest moment la fascinava. Es desplegava el rotlle negre i en sortia una fulla fina, negre també, que s'obria i es transformava en una bossa.

Níurula aixecà el braç i amb prou feines arribava al calaix. Se n'anà a buscar una cadireta de fusta que utilitzava quan volia pentinar-se al matí i tornà de seguida. Allargà la mà dins el calaix i en traié el rotlle meravellós.

El plàstic tenia un tacte adherent i feia una olor especial. Buscà l'extrem -com el celo, pensà, però més fàcil- i en descargolà un tros. I ara com es feia? Va baixar-se de la cadireta, s'assegué al terra de la cuina i es posà a mirar amb deteniment el rotlle mig desplegat.

Lluïa i canviava de color. Quin munt de tonalitats de negre! El negre era negre fosc, negre fluïd, negre opac, negre transparent. I hi corrien per sobre ondulants reflexes del llum de la cuina.

Desenrotllà una mica més i trobà una filera de puntets. És clar! Una filera de punts que separa una bossa de l'altre. I com s'ho fan llavors, les bosses, per estar obertes si són tancades a l'estar enganxades una amb la següent? Resseguí la línia de puntets i se n'adonà que hi veia a través. No eren puntets, eren forats.

Recordava que la mare no utilitzava cap mena de tissores ni res per a tallar la bossa. Semblava que un moment tenia el rotlle a la mà i un altre moment, la bossa separada del rotlle. Quines capacitats màgiques tenia la mare, que podia separar les bosses del rotlle?

Hola Níurula, que fas? Obres una bossa nova? -La mare agafà el rotlle, l'estirà i ja està; en traié una bossa.

Níurula encara no ho entenia. Era massa complicat per ella.

(No podia ser tan senzill).